Centro Blanco

Checa, Martí; Travé, Carme. 2007. Bon Pastor Història d’un barri. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Districte de Sant Andreu. pp. 125 – 127

“Segurament Enric Sanchis no es podria imaginar que l’ermita que va encarregar a l’arquitecte Josep Alemany Juvé per acompanyar les cases dels treballadors acabaria es sent el punt de trobada de les més diverses ideologies i l’ espai cívic per excel·lència del barri.

El cert és que Sanchis ben aviat va haver de pensar un nou us per a aquell local, i el va oferir com a escola de la barriada que acabava de muntar. La idea va quedar esmicolada per la seva mort, el 1935. I per l’esclat del conflicte civil. Durant la Guerra, el local va ser ocupat per les joventuts llibertàries i per l’oficina de la militaritzada fàbrica. Sanchis. Amb l’entrada de Ics tropes franquistes. aquell edifici, amb una arquitectura que recordava la d’alguna de les esglésies de planta circular del cristianisme oriental, va servir d’allotjament als militars italians que durant uns quants mesos van inspeccionar la Fàbrica Sanchis a la recerca de secrets.

El 1941, la família Ribó-Sanchis el va cedir a la Congregació de Sant Lluís Gonzaga perquè hi fes sessions de catecisme . Naixia, així el Centro Lourdes Kostka. Allò va permetre l’arribada dels «señoritos». Uns xicots de famílies benestants que intentaven, entre prèdica i catequesi, esmenar la misèria del barri. Mossèn Cortinas, necessitat d’espai per fer missa, va sol·licitar el lloguer del local diverses vegades. Era força gran i el veïnatge amb la rectoria en garantia la santedat.

Cap al 1948, les congregacions marianes, van començar a anar de baixa i, de mica en mica, el local anà encabint alguns serveis parroquials i, els anys cinquanta, una mena de centre de formació ocupacional, els Tallers de Natzaret.

A la dècada següent, assumirà el paper d’espai de trobada, amb la presència d’un centre juvenil i, mes tard amb la instal·lació de l’Asociación de Cabezas de Família del Bon Pastor.

Als anys setanta, el brogit polític farà l seva aparició sota el paraigua d’aquella entitat de caps de família. La futura associació de veïns i, tenyida de clandestinitat, i l’organització juvenil del PTE, hi tindran el seu espai, juntament amb un grup d’excursionisme, un d’escacs, un cineclub i l’Associació de mestresses de casa que s’havia organitzat a la barriada. Algunes nits el local servia d’impremta per fer els fulls que l’endemà s’havien de repartir pel polígon industrial.

El 1976, s’hi va celebrar la traumàtica assemblea de constitució de l’associació de veïns, tot i que abans , el 18 de març de 1976, el seu propietari, Antonio Sagrístán. havia guanyat el judici per fer el desnonament de l’entitat. ,El propietari, administrador de les propietats dels Sanchis, havia adquirit els terrenys, on també hi havia les 26 cases de la barriada que l’empresari havia construït als seus treballadors, perquè la nova qualificació urbanística dels terrenys que atorgava el pla comarcal els feia edificables.

La contestació del moviment veïnal, ja iniciada al llarg del judici de desnonament , va anar encaminada a fer que l’Ajuntament adquirís el local per fer-hi nous equipaments per al barri. Finalment, el Consistori el va comprar per 9 milions de pessetes, però l’associació va haver d’anar-se’n”.